Quan gairebé una setmana sencera s’ha esmunyit des de la darrera sessió de quimioteràpia, començo a entendre el ritme d’aquesta guerra. El meu cos és un camp de batalla on la llum i la foscor s’alternen sense treva. La calma inicial és només l’ull de l’huracà. Aquesta ha estat, sens dubte, la travessa més aspra del cicle: cinc més tres jornades de tempesta química, i ara, just quan començava a respirar, el vent gèlid dels efectes secundaris m’ha arribat de ple.
Per primer cop, el meu intestí s’ha rebel·lat obertament. S’ha convertit en un mar encrespat, sacsejat per onades de vòmits i un malestar constant que ho tenyeix tot. La causa? Una trivialitat que ara sembla un crim: haver tastat un bocí massa fred. Una simple compota de pera sortida de la nevera que, en contacte amb la química que m’impregna, s’ha tornat punyal.
La fredor, que abans podia ser refugi a l’estiu o simplement un fet insignificant, ara és una frontera hostil. Cada àpat és un ritual de prudència, cada glop d’aigua, una negociació. El meu propi cos esdevé un territori desconegut i hipersensible.
Però si el cos és un mapa ple de noves fronteres i zones prohibides, l’esperit busca els seus propis camins. Enmig d’aquest hivern interior, la lectura és el meu foc encès, la meva llar portàtil.
De dia, quan les forces acompanyen, em refugio en la Terra Mitjana. La traducció de «El Senyor dels Anells» de Francesc Parcerisas pesa gairebé tant com el món que conté. El llibre és monumental, un totxo magnífic d’uns quatre quilos que reposa sobre un faristol . És massa feixuc per sostenir-lo estirat al llit, un recordatori físic de la magnitud de l’aventura i, alhora, de la meva pròpia fragilitat actual. Lluitar contra el Senyor Fosc des del sofà té la seva èpica paradoxal.
Per això, quan la nit cau i el cansament em venç, busco companyies més lleugeres (almenys, en pes). «La pell freda» d’Albert Sánchez Piñol, on la solitud és illa, far i monstres, em va acompanyar en les nits anteriors. Ara estic amb «Submissió» de Michel Houellebecq, que amb la seva prosa distant i cínica em parla de rendicions, de límits i de futurs incerts. Potser una manera d’explorar altres formes de sotmetiment mentre brego amb el meu.
La literatura, en aquests dies, és molt més que evasió. És un pont cap a altres realitats, sí, però també un refugi on el ‘jo’ es pot redefinir lluny del dolor físic. És la brasa que em recorda que, fins i tot quan el cos vacil·la i es replega, l’esperit pot viatjar, explorar i combatre.
Cada pàgina és un pas fora del laberint de la llar, una finestra oberta quan el meu món personal es fa petit, costerut i dolorosament físic. I així, entre paraules que sanen i silencis que restauren, resisteixo. Perquè encara hi ha aventures per viure, encara que de moment sigui des del recer, mentre espero, amb paciència, que la tempesta amaini.
